Sóc molt poca cosa
Aquest dissabte 6 de novembre presentem a Soulsona, amb la Montserrat Isanta, POCA COSA; un espectacle que revisita l’època daurada del jezz arcaic a Catalunya (1965-1970).
Era l’any 2015 quan en Pau Guillamet, aquí Guillamino, em va fer arribar un beat amb uns vents samplejats de la cançó “Poca Cosa” i la veu de la Jacinta que deia “sóc molt poca cosa, sóc tan poc que ni m’has vist, sóc una més un dia gris, a la ciutat“. Va dir-me “fes-ne el que vulguis al damunt”. Seria una de les cançons del disc la Pols i l’Era impulsat per Oscar Dalmau, Oriol de Balanzó, Jordi Beltran, etc.. Vaig rapejar-hi amb alegria, estic orgullós del vers que diu “sóc tan poca cosa… ningú, així, em diuen els del banc perquè no arribo al teu catxet per ser un error important”.
Des d’aquell dia vaig adonar-me que unes dècades enrere hi va haver una generació de músics interessantíssima, que no tot era Llach o Serrat, llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Va ser el moment de descobrir Guillem d’Efak, un autor i pianista que actuava regularment a la Cova del Drac, negre de Manacor, bon compositor. Mica en mica – admeto que em va costar el seu posat de sainet – vaig entrar dins els rotllo de la Núria Feliu, amb aquells arranjaments tan ben fets i aquell directe en blanc i negre al youtube on està estupenda amb unes taules dalt l’escenari que ja voldríem molts. El llimoner de la Maria Cinta va venir per quedar-se a casa i recentment m’he trobat amb les gravacions d’en Llorenç i Pep Torres, ja entrats els 70. El procés clàssic de fer una llista d’Spotify amb el nostre particular the best of i després d’escoltar i escoltar tal recopilatori durant dies, les cançons més senyalades per mi eren obra de Lleó Borell, un paio de Puigcerdà, o els arranjaments que trobava més acurats eren del mestre Francesc Burrull, amb qui vaig tenir la sort de conversar una bona estona sobre música durant el concert de presentació de La Pols i l’Era a l’Auditori de Barcelona.
Molt abans de la postura del rock català, de l’artificialitat de la seva proposta, hi havia gent que es resistia a l’afrancesament de la cançó catalana i no renunciava al swing, al ritme elegant de moda dels 40s i 50s. Amb la politització de la cultura, tan típic dels catalans – i tan esgotador també, valgam deu… – i l’eclosió de la Nova Cançó suposo que aquests artistes van perdre el sentit i es van anar diluint, abandonant o trampejant el camí com podien. Però durant 5 anyets ben bons (1965-1970), la producció discogràfica d’aquests músics va ser espectacular. Un exemple d’una pèrdua important, d’un abandó que faria mal, és Guillem d’Efak que va deixar de fer discos (a penes en deu tenir un parell) per dedicar-se al teatre, segons he llegit, i més endavant tornà a les Illes a fer de guia turístic. Amb l’estrepitós èxit de la Nova Cançó folk la cosa quedava rematada i enterrada. Però si Guillem d’Efak hagués seguit fent discos, insistint i insistint, i els senyors de la indústria musical catalana, força curts de vista generalment, haguessin tingut l’obertura de mires que tenien els veïns de França i Itàlia, ara molts gaudiriem d’una tradició bonica de música negra i cançó nostrada, sòlida i a on agafar-s’hi amb benestar. El pobre Guillem no va voler fer de màrtir, imagino. Per foragitar els mals esperits de sobre, en Pep Torres hem va passar algunes de les cançons de l’arxiu de l’Orquestra Demon, una de les orquestres de moda de la Barcelona dels 30, 40 i 50 dirigida per Llorenç Torres Nin, l’avi d’en Pep, i una autèntica llegenda del jazz arcaic català.
I bencabat arriba la Montserrat Isanta – cantant solsonina – i em va proposar de fer un concerts interpretant aquest repertori dels 65 als 70. El primer concert al que va assitir la Montserrat per voluntat pròpia va ser Angelina i els Moderns, un tribut a aquest època, precisament, al Teatre de Solsona. Així que tot encaixa i això farem. A piano i veu, ben POCA COSA, un homenatge a Guillem d’Efak, Núria Feliu, Jacinta, Maria Cinta, Llorenç i Pep Torres, Tony Vilaplana, Salomé, Lita Torelló, Frances Burrull, Lleó Borrell o Josep Maria Espinàs. Així ho hem titulat, Poca Cosa, un repàs a les músiques valentes catalanes i referents absoluts del Jezz. Serà aquest dissabte a Solsona, capital, com sempre. Hi esteu tots invitats/es!
Montserrat Isanta i Eduard Gener presenten “Poca Cosa”
SOULSONA, Teatre Tatrau
06/11/2021 – 21.00
Carrer de Santa Llúcia 23, Solsona