L’estranya elegància dels perdedors.
El 26 i 28 d’abril, 6 i 18 de maig presentem “Ell, el musical” amb Uriol Gilibets a Barcelona, Solsona i Berga.
Serà la mala educació, però l’home d’èxit en el moment en que es confirma que és un triomfador, automàticament aquella àuria elegant l’abandona. Queda desangelat, convertit en algú que ha assolit l’èxit rebaixant idees i ideals o amb mètodes dubtosos. Això, és clar, partint de l’evident premissa que generalment el sistema és corrupte. Llavors, tot el que toqui el triomfador es convertirà en fungible, material i excessivament mundà. En canvi, els perdedors mantenen aquella elegància i dignitat, aquell imatge artística, però tot això els és negat en el precís moment en que comencen a no perdre; a guanyar. I d’això, el company Uriol Gilibets en sap. No de perdre, s’entén – que també -, sinó de retratar la patètica escenografia del clàssic perdedor que, als seus ulls, no deixa d’encarnar-se en la gent normal i corrent. Vosaltres. Nosaltres. Autèntics perdedors empesos al precipici de la rutina, la feina, el desamor o l’amor avorrit. Però Uriol Gilibets no narra aquesta derrota dalt d’un cavall negre, amb un ceptre o vara de poder, amb l’altivitat de qui es creu per damunt fent mofa dels plebeus losers. No. Uriol Gilibets se’n en riu del Respectable, però també d’ell mateix. És un mirall per al Públic. Però no resulta desagradable, al contrari, lluny del que pugui semblar; la cosa fa riure d’aquella manera continguda. No t’ho explica, t’ensenya l’evident motiu de la teva derrota. Emmiralla, t’hi veus reflectit/da. I rius i passes una bona estona i acabes sortint del Teatre o de la Sala en qüestió pensant “doncs mola perdre“.
Bé, això és el que interpreto jo – ja em perdonarà – de l’espectacle “Ell, el musical. Mateix gos, diferents puces” que presentem el 26 d’abril a la Sonora de Gràcia (Barcelona), el 28 i 4 de maig al Tatrau de Solsona (entrades anticipades a l’Oficina de Turisme del Solsonès), i el 18 de maig al Casal Pantxo de Berga.
Un servidor hi posa la música, amb el piano. La complicitat – convé dir que aquest és un show que ja fa un any que girem – és bona, i tot i alguns episodis ja pactats en general l’espectacle manté un to cabareter o de piano bar que m’hi fa sentir molt còmode. L’Uri recita, explica, declama i sovint em demana un tipus o altre de música que l’acompanyi; els dos, com sempre, Bufons de la Cort. Un joc: la improvisació. Ho vaig dir fa temps: “Uriol Gilibets és a la poesia, el que Clifford Brown és al jazz: hardbop”.
Us esperem a totes i tots als recitals!