És amor… si ho diu Ray Charles.

Aquest diumenge de maig una nova entrega d’una cançó gospeliana Ain’t That Love. Publicada en un disc de Ray Charles l’any 57, l’he adaptat com “És amor” que seria la resposta a la pregunta insistent que fa el cantant durant la cançó: Si això no és amor, ja em diràs que coi és.

Ray Charles és Déu. El cantautor italià Vinicio Capossella ho raonava així: “Dio è amore, l’amore è ceco, Ray Charles è ceco, allora Ray Charles è Dio?”.

Des de petit he escoltat els seus discos a casa i d’adult tots els hiverns passen necessàriament per escoltar “Hard Times” o “You’re my Sunshine”. El de Georgia tenia un ritme elegant, una sensibilitat al tocar les tecles i una veu tant poderosa com seductora que el feien un músic completament diferent llavors, i ara. De formació era un pianista cantant de Blues, però va transitar molts altres camins. Era cec, no cal dir-ho. Tocava soul, jazz, rhythmn blues, clàssica. Mai va encasellar-se en el soul preminent de l’època. Va iniciar-se amb el rhythmn and blues dels 50, girant com a pianista de sessió amb diferents bandes per la costa est i oest d’Estats Units. Un dia aquí i l’altre allà. Els primers LPs que va publicar van passar sense pena ni glòria, però va trobar la pòssima del diable: agitaria el llibre de cançons espirituals portant-les a un terreny mogut i amb unes lletres i unes actituds que els debots de l’època no tardarien en qualificar “d’heretgia” pel seu contingut sexual. Un exemple, I Got a Woman és un dels seus hits més celebrats. Doncs és un plagi descarat de Must Be Jesus del grup de gospel Southern Tones. Ara bé, la lletra és ben diferent. Així se les gastava el vell Ray, que no era l’autor de la majoria del seu repertori però quan componia arribava dalt les llistes. Va coronar-se amb Wha’t d I Say, cançó censurada per algunes emisores blanques i negres pel seu contingut sexual explícit, pel diàleg picant entre el solista i les coristes que semblen trobar-se un bon dia a missa i acabar-lo al llit. Hallelujah I love her so és una altra de les seves cançons que tothom coneix, potser no pel títol ni per l’autor – el mateix Ray – però quan la gent entra en un pub musical i el cantant la interpreta la multitud, essent generosos, com a mínim mou el peu si és que no s’ha de trucar als bombers. Servidor va fussellar-li el mood de la cançó a l’hora de composar Res és Just en l’Amor i el Llit. Ja em perdonarà, caçador caçat.

En un moment de la seva carrera, va passar-se al country. Cançons tradicionals blanques tocades per un negre de Georgia. Època deliciosa amb interpretacions com Born to Lose o la llegendària I can’t stop Loving you, possiblement una d’aquelles peces que demana silenci absolut quan l’escoltes. Un cop més en terra de ningú però facturant discos amb un excel·lentíssim gust. Els jazzistes li deien, en pla burleta i amb cert snobisme, que “ell no era músic de jazz”. I si ens posem puretes de conservatori, tenien raó. Potser no era un músic pur de jazz, però els dos àlbums instrumentals Jazz & Blues que va publicar són una càtedra d’una norma que jo trobo sagrada en la música – i costa de seguir: menys és més. No cal fer cent mil notes per dir alguna cosa. Va treballar amb un jove Quincy Jones i un dels punts artísticament més àlgids de la seva obra, en la meva opinió, va ser la publicació d’un disc de cançons seves arranjades per la Orchestra de Count Basie: Ray Sings, Basie Swings. Vagin a buscar-lo inmediatament.

Com a punt negatiu, se’l va acusar de misogin vàries vegades, sobretot al final de la seva vida. I certament, algunes lletres que cantava ho eren. També hi va haver-hi consum d’heroina, presó, desintoxicació, infidel compulsiu i tot de detalls que aquí no importen, doncs hem vingut a parlar de música.

Ain’t That Love / És amor, una adaptació lliure, com no podia ser d’una altra manera. Duta a un terreny diferent de l’original. L’adaptació al català s’ha menjat una part de la musicalitat de l’original, per portar-la a un lloc més íntim i blanc. La part gospel reneix amb els cors gràcies a la companyia de l’excel·lentíssima Montse Isanta, una vegada més. Aquest diumenge, almenys per mi i espero que per valtres també, comença així de bé.