El 26 i 28 d’abril, 6 i 18 de maig presentem “Ell, el musical” amb Uriol Gilibets a Barcelona, Solsona i Berga.

Serà la mala educació, però l’home d’èxit en el moment en que es confirma que és un triomfador, automàticament aquella àuria elegant l’abandona. Queda desangelat, convertit en algú que ha assolit l’èxit rebaixant idees i ideals o amb mètodes dubtosos. Això, és clar, partint de l’evident premissa que generalment el sistema és corrupte. Llavors, tot el que toqui el triomfador es convertirà en fungible, material i excessivament mundà. En canvi, els perdedors mantenen aquella elegància i dignitat, aquell imatge artística, però tot això els és negat en el precís moment en que comencen a no perdre; a guanyar. I d’això, el company Uriol Gilibets en sap. No de perdre, s’entén – que també -, sinó de retratar la patètica escenografia del clàssic perdedor que, als seus ulls, no deixa d’encarnar-se en la gent normal i corrent. Vosaltres. Nosaltres. Autèntics perdedors empesos al precipici de la rutina, la feina, el desamor o l’amor avorrit. Però Uriol Gilibets no narra aquesta derrota dalt d’un cavall negre, amb un ceptre o vara de poder, amb l’altivitat de qui es creu per damunt fent mofa dels plebeus losers. No. Uriol Gilibets se’n en riu del Respectable, però també d’ell mateix. És un mirall per al Públic. Però no resulta desagradable, al contrari, lluny del que pugui semblar; la cosa fa riure d’aquella manera continguda. No t’ho explica, t’ensenya l’evident motiu de la teva derrota.  Emmiralla, t’hi veus reflectit/da. I rius i passes una bona estona i acabes sortint del Teatre o de la Sala en qüestió pensant “doncs mola perdre“.

Bé, això és el que interpreto jo – ja em perdonarà – de l’espectacle “Ell, el musical. Mateix gos, diferents puces” que presentem el 26 d’abril a la Sonora de Gràcia (Barcelona), el 28 i 4 de maig al Tatrau de Solsona (entrades anticipades a l’Oficina de Turisme del Solsonès), i el 18 de maig al Casal Pantxo de Berga.

Un servidor hi posa la música, amb el piano. La complicitat – convé dir que aquest és un show que ja fa un any que girem – és bona, i tot i alguns episodis ja pactats en general l’espectacle manté un to cabareter o de piano bar que m’hi fa sentir molt còmode. L’Uri recita, explica, declama i sovint em demana un tipus o altre de música que l’acompanyi; els dos, com sempre, Bufons de la Cort. Un joc: la improvisació. Ho vaig dir fa temps: “Uriol Gilibets és a la poesia, el que Clifford Brown és al jazz: hardbop”.

Us esperem a totes i tots als recitals!

Subscriu al bloc per correu electrònic

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

En un garatge de porta taronjada i rovellada, immortalitzada per la portada del ja exhaurit EP “Despertadors Atòmics” del llegendari trio solsoní, hi he dedicat pràcticament tots els meus esforços i monedes des del juny passat per aixecar-hi un estudi de gravació, modest i imaginatiu, on treballar el meu so i la meva música, i també la música d‘altri. Es diu Jezz Records i ja és una realitat. Ho podeu veure virtualment a Jezz Rec i seguir-nos a les xarxes socials (@jezzrec).

Jezz Records compta amb dues sales de gravació: Fargo i Tate. És un home studio, és a dir, no és un lloc “absolutament” professional, diríem avui. Però això no importa, perquè s’hi poden aconseguir resultats perfectament professionals. Només ens cal talent i temps, i per això l’estudi és un lloc molt assequible en comparació amb els preus del terrible “Mercat”. El meu tercer disc, que aviat us en donaré pistes, és i serà composat, enregistrat i mesclat en les instal·lacions de Jezz Rec. De fet, ja hi ha discos que venen en camí que han inaugurat l’estudi. Us en parlaré al final d’aquest mateix post. Però ara que parli l’èpica:

Jezz Rec, de Jezz National Library, l’estudi de gravació on es paguen els royalties amb cadillacs. On els cotxes aparquen en la llarga carretera que du cap al Nord, davant d’un bar amb un rètol que hi diu Fargo, on Duke Ellington hi va fer parada i cafè en la gira interminable.

Jezz Rec, la llibreria nacional heretada, amb els deu volums reglamentaris de la història del carlisme, novel·les romàntiques de l’època, llibres sobre la guerra civil i la segona mundial, grans obres catalanes i castellanes, tot en una estanteria d’Ikea que dispersa i ajuda a amortir el so de la sala, el so del bombo i la caixa repicant. Volums que no s’han venut del llibre l’Hospital de Llobera. Jo crec en el caràcter sonor dels materials, en especial dels materials antics i nobles. No hi ha una base científica, però els claps enregistrats davant el llom d’una biografia de Mussolini sonen clarament diferents. La tapa dura d’una edició dels anys cinquanta d’un llibre de Cervantes té el seu toc, why not?

La sala gran de Jezz Rec es presidida per la Mare de Déu del Claustre, símbol religiós i cultural de la ciutat de Solsona. Just davant la seva atenta mirada, hi ha el Logo de l’estudi obra de la dissenyadora cardonina Erika Escudero, símbol inamovible dels anys sonors que vindran i que té la llum pròpia d’un concessionari de cotxes un dissabte al dematí. Una bateria, amplificadors de baix de vàlvules i el vell i familiar piano de paret. Classe alta.

I per a què serveix Jezz Rec? Durant aquest any hi he enregistrat el primer disc dels The Mentres, quartet solsoní apunt de ser llegendari un cop publiquin el seu llarga durada. Hi he enregistrat una banda municipal tocant una marxa fúnebre. Un història en guitarra acústica per una escola infantil. Hi he mesclat la concisa i elegant obra de Sir Pau Boïgues, guitarrista gironí amb un toc exquisit proper al jazz pop. Hi he enregistrat a la joventut musical solsonina, La Quinta del Barrio, també produït, enregistrat i mesclat les alegres cançons de l’escriptor Uriol Gilibets i, com no, el meu tercer disc que intentarà copsar l’imaginari de jezzrec. Els dies, com els discos, s’han de vestir per l’ocasió. I els negocis d’imaginari, perquè parlar de diners és el més avorrit. Jezz Records és com si una escuderia de Fórmula 1 decideix fer-se unes noves instal·lacions per investigar en I+D. Era un espai necessari per avançar en el meu so i posar aquests coneixements al servei de qui li pugui interessar. Que sigui verdadera la llegenda, doncs: Jezz Rec. Cadillacs i Royalties.

Aquest dijous 5 d’Abril actuo a l’auditori Josep Viader de la Casa de Cultura de Girona, en el marc de l’espectacle “Música electrònica i literatura” organitzat per Eumes i la Llibreria Les Voltes. El concert serà cap al capvespre, a les 19.30 i és gratuït.

Comparteixo escenari amb Dabú, artista gironí que presentarà un Live experimentant i improvisant amb la poesia i la música electrònica. En el meu cas, interpretaré algunes de les cançons més poètiques del meu repertori (dels discos Les Avingudes i Diumenge, i també d’anteriors discos de Desperadors Atòmics), les més recitatives, acompanyat d’un piano de cua – ni més ni menys que un Steinway and Sons, sinó erroi la veu. Darrera l’escenari hi ha un orgue de l’any 61, com a apunt de l’atrezzo.  Fa il·lusió actuar en un lloc reservat als bons recitals, a Girona. Aquest serà el primer dels poc concerts que oferirem aquesta primera meitat del 2018 perquè les màquines estan endollades amb nou material discogràfic. Així que paga la pena. Us hi espero!

Avui us ensenyem Salva’m, vídeo en directe al Sunset Jazz Club de Girona. Una pregària a la Verge Maria. La de tot arreu. Té el cotxe espatllat a la carena i tanmateix els meus amics i jo hauríem d’ajudar-la, intentar-lo arrancar. Una pregària, cada dia, com un silenci que diu: Salva’m. No tenim esquerra, només una enorme esquerda i Maria, o qui sigui que fos abans, ja no hi és a la Terra. Qui sap si tornarà i recobraran vida les milions de figures amb el seu rostre en cada ermita, com un exèrcit de soldats. Tom Waits ho cantava així God is away on business.

“Maria no tinguis pressa / tenim tot el temps del món / però ja governa la banca / al taulell on som..”. Acostuma a guanyar la banca. Salva’m és una cançó que no té cap gir, ni pot canviar res, perquè cap cançó pot canviar res. Un ritme negre, de principi a fi, inspirat en la bateria constant i simpàtica de Happy de Sir Pharrell Williams. Avui presentem Salva’m, en blanc i negre. Blanc i negre per lo de llegendari i respectable. Blanc i negre perquè algun dia ho trobarem a faltar. Trobarem a faltar aquestes nits. Sir Moliner amb una línia de baix que balla damunt d’una bateria mínima i progressiva de Don Moreno. La meva interpretació vocal és millorable igual que la pianística, la veritat. La mescla és crunch, bombo i caixa, saturant una miqueta, com la bona merda negra. Demano, demanem!, la fi dels temps moderns de la post-veritat: adéu modernitat. Que s’imposi la veritat de sempre, la de la vella escola, que és muda, callada i silenciosa, com una mala cosa. Però la única veritat tangible d’ara és aquest vídeo, en rigorós directe, que l’hem publicat pel vostre gaudir. Ah! Recordeu subscriure-us al bloc perquè en endavant vindran novetats, i la modernitat, amb les seves xarxes socials amb algoritmes, no em sembla propicia si no desenfundes la targeta de crèdit. Ala, Acull-me als teus braços, només sóc per tu.

Aquest dissabte he gaudit de trenta minuts de conversa amb Sir Guillamino, al programa IcatKids de la tant necessària Icat FM. Hem parlat de música, d’acords tríades, del major i del menor, de soul, hip hop, rhythm and blues. He tocat damunt del llegendari Allen Toussaint o damunt de Lorenzo Jovanotti. He portat una sel·lecció de cançons que m’han marcat, a nivell d’influència i d’autors, al llarg de la meva trajectòria. Hi ha americans i europeus. És música negra, o música blanca, o diguem-ne com vulguem. Ho podeu escoltar al següent Link. Una abraçada!