Eduard Gener: “No acabo de gaudir cantant coses tristes”

Portada-Color20170221

Després d’un primer disc de caire trist i melancòlic, Eduard Gener es reinventa per complet amb un segon treball -‘Diumenge’ (RGB Suports, 2017)- positiu i optimista, on abraça el blues i el soul més ballable i incorpora secció de vents i coristes. El nou treball arribarà a les botigues el dia 3 de març i es presentarà el dia 10 al Black Music Festival. Uns dies abans, però, rebem el músic a la sastreria Sala de Barcelona per parlar-ne detalladament.

Hi ha un punt de neguit en aquests moments previs a la sortida del disc?

De neguit, sempre n’hi ha, però estic bastant tranquil. El disc m’agrada molt i amb la gent amb qui he parlat, el feedback també és bo. Porto unes setmanes de promo i encara en queden algunes més i hi ha la sensació que potser això ho estem fent una mica massa llarg, però segur que val la pena.

El canvi que presentes amb aquest nou treball afegeix pressió a aquesta espera?

És un exercici molt guapo, el de fer un disc diferent de l’altre. El primer té un punt molt més dramàtic i m’agrada molt, però al final la conclusió a què arribes és que crec que és millor fer cançons alegres que cançons tristes i, en aquest sentit, crec que funcionarà més.

Millor per al públic o també personalment?

Òbviament, si fas cançons tristes vol dir que estàs una mica fotut. Però a l’àmbit personal, a l’àmbit musical… Crec que tot va una mica lligat. Quan les coses van bé i flueixen a l’àmbit personal, normalment a l’àmbit musical surten coses interessants.

Quan un artista canvia molt el discurs és fàcil buscar-hi al darrere un canvi personal. Sempre és així?

Sí. Jo dic que les meves cançons són autobiogràfiques fins que deixen de ser-ho. Tu escrius la cançó en un moment i, primer de tot, del que escrius és possible que un percentatge no sigui veritat. Però en aquell moment la cançó és autobiogràfica, tot i que al cap d’un mes pot deixar de ser-ho. A mi no em fa por parlar de certes coses que tots hem viscut. L’alegria, però, potser es camufla més. No té tant de morbo de veure què et va passar allà o què et van fer allà. Com que tot està bé, la gent no es preocupa i es queda amb el bon rotllo.

Quan expliques penes, per tant, la gent s’hi vincula més?

Sí, jo també ho faig. Quan els músics que m’agraden treuen una cançó trista, mires i veus que allà es van divorciar de no sé qui o els va passar no sé què. És bonic saber d’on venen les cançons. Però, per sort, amb un disc alegre la gent no pregunta massa per què.

Fa poc entrevistàvem en Pau Vallvé, que també ha fet una aposta per fer cançons alegres, i ell deia que s’hi ha hagut d’obligar, a fer aquestes cançons. És també el teu cas?

Jo musicalment encara no em conec perquè tinc dos discos i un és fosc i l’altre és clar. Encara no sé cap a on anirà el tercer. Però si hagués de dir alguna cosa, jo crec que els meus discos haurien de ser com aquest segon. El primer disc em va agafar en un moment personal un pèl complicat i em va sortir allò perquè em va agafar just allà, però la meva naturalesa com a músic és optimista i és positiva. No acabo de gaudir cantant coses molt tristes. Està molt bé, és molt dolç, però quan portes seixanta concerts en un any, cansa molt plorar cada nit. Al final la meva naturalesa és la del segon disc.

POTS CONTINUAR LLEGINT L’ENTREVISTA AL WEB DE LA REVISTA La Tornada.

 

Deixa un comentari