A monsenyor lo vescomte
Foto: de l’Ot Ordeig. Auditori Viader de GIrona, 8/10/21
Els nois veig amb alegria i cantant, a la pluja i al vent aniran / al jardí i al prat verdejant, a la pluja i al vent aniran, / i les flors i els ocells cantant, a la pluja i al vent aniran / aquells qui mullers tenen, per a la meva satisfacció em plau el que fan, perquè un armari tenen on els marits van. / Sobrepretz i Cardona serveixo i a en Pere l’infant, i a en Pere l’infant.
El trobador Cerverí de Girona explica a la cançó A la plug’e al ven iran qui li pagava per escriure aquells versos; lo vescomte de Cardona, “el rei sense corona”. Andreu Febrer, ‘l’últim trobador’, també servia a monsenyor lo vescomte a Si·n lo mon fos gentilesa perduda, dedicada a Hug II de Cardona, i és clar a elogi a unes dames de la cort de Cardona.
Catalans i occitans som inventors de la cançó, del songwriting. Sense els nostres trobadors qui sap si Bob Dylan hauria existit mai. Durant segles i segles els nobles eren pagadors de cançonetes, també ho eren els Cardona. Com seria ésser trobador i servir avui dia a monsenyor? Tinc curiositat. M’agradaria poder signar els últims versos d’algunes cançons amb un “serveixo a monsenyor lo vescomte i la seva dama” però la realitat és que em serveixo a mi i a qui em compra els discos, les cançons i les entrades.
Monsenyor lo vescomte apareix en les meves cançons, però. En aquest lloc del disc Enyoro el teu amor tan dolç (Jezz, 2021) diu: “lo vescomte s’hi va fer un xalet a un poblet on avui dia no hi ha una ànima dempeus, a la parròquia hi ha escrit a la paret en aquest lloc jo hi vull renéixer”. Aquest xalet podria ser Llanera, un complex gegantí al sud del solsonès. El Solsonès està ple de rastres que et porten, inevitablement, a monsenyor. Per exemple, el topònim del municipi de Pinós, nom amb que lo vescomte es devia referir a “allò”, al bosc, a aquella parcel·la enorme plena de pins que hi havia uns quants peus enllà del seu Castell. Es com si al municipi de vora casa teva decideixes dir-li “Jardí”. Això està a l’abast de molt pocs. El card dels Cardona està per allí on et trobis amb una masia perduda després de resseguir caminots pel Bages, el Solsonès o la Segarra. Només cal que aixequis el cap i guaitis les façanes: molt possiblement hi trobis un card. Durant un temps Cardona era Roma, un passat etern que s’endevina quan encara avui ets espectador del correbous a la plaça, amb l’església, la fira i l’imponent castell al fons. Aquí tenim sang cardonina; de Cal Santa Llúcia a Cal Bonany. Potser és per això que m’agrada pensar que aquelles cançons trobadoresques, aquells realbooks plens d’standars de cançons catalanes i occitanes, encara són vigents i que jo, particularment, serveixo a monsenyor lo vescomte, insígnia de la virtut i protector de les arts, qui ens salvarà de la malaurada ignorància dels temps actuals. Aquesta és la pel·lícula de la setmana.
El fet és que aquesta dissabte actuem a Cardona, disposats a cantar-li sirventesos a monsenyor lo vescomte. Dissabte 23 d’octubre al Firabar de Cardona, llegendari escenari de la cançó trobadoresca i de ball de finals de segle XX i principis del XXI. A les 8 del vespre amb monsieur Carles Ratera al contrabaix. Si voleu unir-vos a nosaltres podeu comprar la vostra entrada aquí. Ara que monsenyor ha caigut en desgràcia, protegiu les arts!
EG2 a CARDONA
23/10/2021
El Firabar, Plaça de la Fira 6, Cardona
20:00